ELS PRIMERS TEXTOS
La literatura catalana forma part de les literatures que fan servir una llengua (romanç) derivada del llatí. Els primers texts en els parlars romànics només existeixen en la pràctica oral, mentre que la llengua de cultura i de l'escriptura, durant tota l'edat mitjana seguirà sent el llatí.
Les primeres mostres d'autors catalans les trobaren dins d'una literatura parenta nostra, romanç com la nostra:
TROBADORES i TROBADORS
Formats, rics i desenfeinats, compartiren un temps, uns territoris molt amplis (dins del poc que es coneixia del món en aquell moment) i una manera de veure el món que encara avui ens estimem.
No són la primera manifestació en llengua catalana. La primera manifestació en llengua catalana fou la poesia lírica popular, però era oral i anònima, creada pel poble i no conservada.
Pel que fa a la lírica culta (de transmissió escrita), fins al segle XII s’havia escrit exclusivament en llatí i era de temàtica religiosa. Els autors de lírica culta escrita en llatí s’anomenaven POETES i els qui escrivien lírica culta en occità TROBADORS perquè els trobadors de tots els territoris (també els catalans) copiaran no només la forma i la temàtica sinó també la llengua. Ho tenien fàcil: la proximitat geogràfica va afavorir les relacions polítiques, comercials, culturals i econòmiques entre Occitània i els comtats catalans i la similitud entre les llengües catalana i occitana va afavorir que aquesta última pogués ser usada pels trobadors catalans i entesa a la Corona d'Aragó.
La poesia trobadoresca es recitava acompanyada de música. El trobador era l'autor tant de la lletra com de l'acompanyament musical. Per tant, havia de ser un home culte, ja que sabia llegir i escriure i, a més, música.
Molts trobadors eren nobles o, fins i tot, reis.
La poesia dels trobadors ens ha arribat recollida en “cançoners”. Els cançoners a més de la lletra i la notació musical de les poesies també incloïen les “Vidas” (biografies dels trobadors) i les “Razós”, petits textos on s’explicava el perquè de la composició de cada poesia.
TROBADOR: Autor de poemes musicals en llengua occitana. Podia ser de classe alta (reis, senyors feudals...) o baixa. En el segon cas, es convertien en professionals i vivien d'aquest art (per exemple, Bernat de Ventadorn). Per als trobadors nobles, en canvi, trobar era una distracció, un complement per a la seva personalitat (és el cas de Guillem IX d'Aquitània).
JOGLAR: Recitava en públic els poemes compostos pels trobadors. Era d'estament social baix i es dedicava professionalment a aquesta activitat.
La poesia trobadoresca és una “poesia cortesana” perquè es desenvolupa a les corts, era una poesia feta per a la noblesa i tractava dels temes que podien interessar a aquest grup social: l'amor, la guerra, l'honor…
Els trobadors d'extracció social humil vivien a les corts dels nobles, prínceps i reis dels quals rebien una remuneració econòmica pels seus serveis.
Durant els segles de naixement, desenvolupament i expansió de la poesia trobadoresca, l'occident europeu viu sota el sistema social anomenat FEUDALISME.
En el feudalisme s'establia una relació o pacte de vassallatge: entre el senyor i el vassall s'establien un seguit d'obligacions. Bàsicament, el senyor oferia PROTECCIÓ al vassall i aquest estava obligat a donar-li un SERVEI, ja fos militar o econòmic. La poesia trobadoresca, hereva d'aquest temps, és una “poesia feudal” perquè traslladarà les relacions feudals entre un senyor i un vassall a la poesia de temàtica amorosa.
DAMA: anomenada en la poesia trobadoresca “midons”, que vol dir “el meu senyor”. Serà com el senyor feudal en un pacte de vassallatge.
TROBADOR: anomenat “om”, que vol dir “vassall”. Haurà de servir la dama, estarà obligat a ser-li fidel i lleial i a lloar-la en les seves poesies.
VASSALLATGE FEUDAL: El senyor feudal té una situació social clarament superior a la del vassall, a qui deu protecció. El vassall jura fidelitat i lleialtat al seu senyor, a qui defensarà amb les armes, si és necessari. Depèn totalment dels favors del senyor feudal.
La FIN'AMORS (AMOR CORTÈS) tema central de la poesia dels trobadors. Molts estudiosos consideren que el concepte d'amor que coneixem actualment en la civilització occidental actual prové, precisament, de la idea d'amor desenvolupada en les poesies dels trobadors. En aquest tipus d'amor, la dama serà superior al seu enamorat, sigui quina sigui la posició social d'aquest. La dama es pot mostrar distant, mentre que el trobador, el seu enamorat, li suplica els seus favors.
Segons el concepte d'amor cortès, l'amor no és possible dins del matrimoni, que entre els nobles acostumava a ser concertat per les famílies. El trobador, que ofereix el seu servei amorós a la dama (sempre casada), ha de passar per quatre fases abans d'aconseguir que ella li lliuri el seu amor:
fenhedor (tímid): el trobador-enamorat no s'atreveix a dirigir-se a la dama que estima.
pregador (suplicant): el trobador-enamorat passa a aquesta segona etapa si la dama ha mostrat interès per ell i li ha permès que li expressi el seu amor a través de la poesia.
entendedor: (enamorat tolerat) entre la dama i el trobador- enamorat s'estableix una relació de complicitat. Ella accepta els seus poemes de servei amorós i els seus juraments de fidelitat. A canvi, li dóna penyores del seu amor (una cinta, un mocador, un cinturó, un floc de cabells...) o diners.
drutz (amant): el trobador-enamorat es converteix en drutz; si arriba a l'amor físic i total amb la dama.
L'amor entre la dama i el trobador, la fin'amors, era bàsicament platònica, però alguns trobadors, pretenien o van arribar a l'amor físic amb les dames a qui adreçaven les seves poesies.
La dama o midons: era la senyora feudal, rep el nom de midons, meus domine, en masculí, que mostra que el trobador-enamorat ha de ser submís a la dama com si es tractés d'un senyor feudal. La dama de la poesia trobadoresca ha de ser casada. Com que la dama era casada (la relació amorosa entre la dama i el trobador era adúltera), el trobador havia de referir-se a ella amb un pseudònim, anomenat senyal, per no despertar les sospites del marit i dels cortesans.
El marit o gilós : si la dama està casada, el marit es converteix en el gilós. Per això apareix sempre en aquestes poesies com un ésser roí, malvat, del qual s'han d'amagar. Existeix la idea en aquesta poesia que la dama no pot ser feliç amb el marit, ja que no l'ha triat lliurement, el seu amor és fruit de l'interès i de la imposició.
Els envejosos maldients o lauzangiers: com que el marit de la dama és un gran senyor feudal, viu envoltat d'un seguit de cortesans, aduladors que per aconseguir el favor del senyor, espien qualsevol infidelitat que pugui cometre la dama per anar-la a explicar al senyor. Per tant, juntament amb el senyor, els lauzangiers es converteixen en enemics del trobador.
El gaita (el vigilant, el guaita), amic del trobador que vigila que no arribi el senyor quan el trobador està amb la dama.
COMPOSICIONS POÈTIQUES
h De temàtica amorosa:
Cançó: s'usa per lloar a la dama segons les pautes de l'amor cortès, és a dir, en els termes de les relacions de vassallatge del feudalisme.
Pastorel·la: és el diàleg amorós entre un cavaller i una pastora a la qual pretén enamorar (la pastora però està idealitzada té totes les característiques i les qualitats d'una dama noble), .
Alba: poesia que canta el trobador queixant-se de l'arribada del dia després d'haver passat la nit amb la seva dama, perquè l'alba representa la separació, ja que poden descobrir-los junts.
h Poesia d’atac personal
Sirventès: és una poesia d'atac, de crítica a un personatge, a la vegada que serveixen per fer propaganda de les idees del trobador sobre aquest personatge.
h Altres temes
Plany: composició en què el poeta lamenta la mort d'algun personatge important o d'un amic.
Cançó de croada: composició que el trobador fa per donar ànims als soldats que anaven a lluitar a les croades.
Tensó: debat o discussió entre dos trobadors sobre temes diversos (qüestions amoroses, literàries o polítiques).
ALGUNS TROBADORS
OCCITANS CATALANS
Guillem IX d’Aquitània Pere el Catòlic
Jaufré Raudel Guillem de Berguedà
Arnaut Daniel Guillem de Cabestany
Marcabrú Guillem de Cervera (Cerverí de Girona)
Cercamón Berenguer de Palol
Bernat de Ventadorn
Giraut de Bornelh
Raimbaut d’Aurenga
ELS TEXTOS CATALANS MÉS ANTICS CONSERVATS
h Forum Iudicum o LLibre jutge:
h Els usatges:
El Llibre jutge traducció del "Forum iudicum", un codi jurídic visigòtic, de la primera meitat del segle XII, és el text català més antic que es conserva. (Biblioteca de l'Abadia de Montserrat, Barcelona).
h Els usatges:
L’objectiu dels Usatges de Barcelona era resoldre els problemes legals de la nova societat feudal que no estaven recollits en el Liber feudorum major, font legislativa fins aleshores. La compilació més antiga, conservada al monestir de Ripol,l data de 1173, durant el regnat d’Alfons el Cast.
h Els furs:
dret territorial valencià durant més de quatre segles, des del 1261, quan Jaume I els va jurar i promulgar, durant la reunió de les Corts Valencianes el mateix any, fins al 1707, amb la derrota d'Almansa (25 d'abril) i el consegüent Decret de Nova Planta del Regne de València, l'estiu del mateix any.
h El llibre de Consolat del Mar:
El mèrit del llibre del Consolat del Mar és que és la primera obra que recopila les lleis i costums marítimes disperses dels drets romà, grec, bizantí, rodi, italià, francès i espanyol. És un compendi de lleis de dret marítim que va regir durant segles el comerç a la mediterrània. D'origen català va ser traduït a gran quantitat de llengües i ha servit com a base per a la legislació marítima actual.
Actualment es conserva a l’arxiu municipal de València
h Les Homilíes d'Organyà:
El concili de Reims de 813 ordenava predicar en llengua vulgar. Des d'aleshores es devia predicar en català, però el recull de sermons més antic que s'ha trobat, les "Homilies d'Organyà" data de 1203 segons els darrers estudis. (Biblioteca de Catalunya)
El concili de Reims de 813 ordenava predicar en llengua vulgar. Des d'aleshores es devia predicar en català, però el recull de sermons més antic que s'ha trobat, les "Homilies d'Organyà" data de 1203 segons els darrers estudis. (Biblioteca de Catalunya)
LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
RAMON LLULL
L'HUMANISME
Itàlia inicis de S XIV
- Humanitas: amor a la condició humana.
- Concepció antropomòrfica del món.
- Redescobriment de les obres clàssiques:
- Estudi a fons del grec
- Reivindicació de Plató
- Seguiment de la gramàtica llatina com a model
- Constitució d’una llengua i una literatura sòlides
- Equipara l’interès pel llatí i per les llengües vulgars
- Aparició de gramàtiques
BERNAT METGE
JORDI DE SANT JORDI I AUSIÀS MARCH
LA NOVEL·LA DE CAVALLERIES I LA CAVALLERESCA
Dragui_audiovisual animació_La Renaixença
Cap comentari:
No es permeten comentaris nous.